6mesos6motius 3: el respecte
El RESPECTE és, entre els motius pels que trio Feldenkrais, el que em va convèncer de quedar.
Perquè el plaer (motiu #1) i la curiositat (motiu #2) m'incentiven, m'estimulen, però el motiu #3 em fa sentir més a casa: on sóc vista i acceptada a priori, fins abans que jo em vegi i m'accepti.
Aquest respecte que entrenem a Feldenkrais, no és només sense judici, sinó que també està acompanyat d'una confiança plena en les pròpies capacitats de cada persona, i és tan profund que segueix calant en mi a cotes insospitades, amarant endins; és un respecte atent i pacient, que no imposa ni ritmes ni fites ni camins; és com una flameta que va fonent el gel incrustat als músculs i arraigat al cervell.
I és contra-cultural: perquè proposar anar a poc a poc, fer menys, no sobrepassar els límits amb esforç, no repetir mecànicament -perquè no som màquines-, no aconseguir l'objectiu a qualsevol preu... és tan contrari al discurs après que ens envolta, que em cal recordar-ho molts cops a classe.
Perquè no és tan fàcil deixar la lluita, fer les paus. Escoltar la veueta, les sensacions acallades que estan dient "aquí hi ha un límit". I respectar-lo.
Però crec que és revolucionari: perquè pens que la pretesa oposició entre ment i cos, que fa que ens dividim internament, és a l'arrel de la resta de segregacions: jo-tu, nosaltres-ells, humà racional-natura salvatge...
I el respecte (#3) és, a més, la condició per crear un ambient de seguretat on plaer (#1) i curiositat (#2) emergeixin espontàniament.
i com que casa meva és casa vostra...
siguis benvingut/da,
Perquè el plaer (motiu #1) i la curiositat (motiu #2) m'incentiven, m'estimulen, però el motiu #3 em fa sentir més a casa: on sóc vista i acceptada a priori, fins abans que jo em vegi i m'accepti.
Aquest respecte que entrenem a Feldenkrais, no és només sense judici, sinó que també està acompanyat d'una confiança plena en les pròpies capacitats de cada persona, i és tan profund que segueix calant en mi a cotes insospitades, amarant endins; és un respecte atent i pacient, que no imposa ni ritmes ni fites ni camins; és com una flameta que va fonent el gel incrustat als músculs i arraigat al cervell.
I és contra-cultural: perquè proposar anar a poc a poc, fer menys, no sobrepassar els límits amb esforç, no repetir mecànicament -perquè no som màquines-, no aconseguir l'objectiu a qualsevol preu... és tan contrari al discurs après que ens envolta, que em cal recordar-ho molts cops a classe.
Perquè no és tan fàcil deixar la lluita, fer les paus. Escoltar la veueta, les sensacions acallades que estan dient "aquí hi ha un límit". I respectar-lo.
Però crec que és revolucionari: perquè pens que la pretesa oposició entre ment i cos, que fa que ens dividim internament, és a l'arrel de la resta de segregacions: jo-tu, nosaltres-ells, humà racional-natura salvatge...
I el respecte (#3) és, a més, la condició per crear un ambient de seguretat on plaer (#1) i curiositat (#2) emergeixin espontàniament.
i com que casa meva és casa vostra...
siguis benvingut/da,
